oOo Històries d'un home cilindre v2.0 oOo

Del director de la multiguardonada Love Actually i també escriptor en pel·lícules com Notting Hill o múltiples escenes de la grandiosa Mr. Bean, tant de les sèries com de les pel·lícules, Richard Curtis, ens arriba aquesta comèdia britànica: The Boat That Rocked, un tribut a les radios pirates dels anys 60. El cert és que ha estat rebuda amb els braços oberts pels mitjans i sembla que està tenint força bona acollida entre el públic.

La història tracta doncs de la radio britànica dels anys 60 on no hi havia quasi bé gens de música pop i rock, fet que va propulsar l’aparició d’emissores de radio il·legals que omplien el buit musical de la programació radiofònica. El llargmetratge es centra en l’arribada d’un jove a bord del vaixell Radio Rock, propietat d’un amic de la seva mare, que emet il·legalment des del Mar del Nord, i de les aventures que van succeint als membres de la tripulació, la majoria radio locutors de l’emissora, tots amb un caràcter molt particular.

Segons la meva honesta opinió, és una comèdia més, amb tocs d’humor britànic i que entreté molt l’estona que dura, però res més. No és una gran obra mestra del cinema, això està clar. Un dels punts que la fan una pel·lícula interessant és la seva rica banda sonora, que recupera temes de The Kinks, The Turtles, The Beach Boys, The Who, Jimi Hendrix o Procol Harum, entre molts d’altres de l’època, amb l’aparició de molts vinils (visca!) i les seves corresponents portades. La música acompanya en perfecta harmonia quasi bé totes les escenes de la pel·lícula.

El repartiment d’actors també és força agraït i compta amb la presència de cares conegudes en el món del cinema, com ara Bill Nighy (Harry Potter, Underworld, Love Actually,etc.), Kenneth Branagh (Wild Wild West, Harry Potter, etc.),  Philip Seymour Hoffamn (Truman Capote, Magnolia, The Big Lebowski, etc.), entre uns quants més. D’aquesta resta, destacar l’aparició de Chris O’Dowd i Katherine Parkinson…. en Roy i la Jen de la omnipotent sèrie d’humor IT Crowd.

Possiblement la pel·lícula està farcida d’imprecisions històriques però realment el que pretén Richard Curtis és distreure i fer un tribut al pop-rock veritable (i no lo d’avui en dia) dels anys 60 i les emissores il·legals que suportaven aquesta música . La línia argumental no és res de l’altre món però, qui li dóna una excessiva importància a una comèdia anglesa ? Realment és una comèdia i no hi ha pràcticament res de drama o cap altre gènere cinematogràfic (a diferència del que es pot trobar en una pel·lícula d’humor coreana, per exemple). Penso que la pel·lícula no està a l’alçada de l’humor de Death at a funeral, però crec que compleix perfectament amb la funció d’entretenir i fer passar una bona estona a l’espectador. Apart, com ja he dit, la banda sonora la fa autènticament particular :D. Doneu-li alguna opció, vaaaaa….