oOo Històries d'un home cilindre v2.0 oOo

El dia pintava extremadament llarg. Prop de les 5 i pico em despertava disposat a agafar l’autobús cap a l’aeroport i allà trobar-me amb Don Cralos, quasi-arquitecte i artrista de Zaragoza.

Dit i fet, va ser arribar a l’aeroport, check-in, “plantar l’últim pi” en terres Europees i au, cap a la Xina mandarina fujintao.

No teníem vol directe, primer anàvem direcció a Amsterdam i d’allà cap a Shanghai. A l’avió d’anada cap a Amsterdam, teníem un nen que plorava… era xino… algo no anava bé.

Quan vam arribar a Amsterdam, en retard, va tocar córrer per a que no se’ns escapés l’avió, i allà si que la presència de fujins començava a ser notable. Infinits controls més tard, trobava el meu seient dins l’avió i allà tinc el meu primer contacte amb un xino mandarino… l’ “Aleo”, que insistia en que el seu nom era típicament espanyol, cosa que li vaig debatre amb bastant força. Aquest bon home era un enginyer que parlava molts idiomes i amb mi em va exigir que li parles en castellà (era mooolt educat) perquè ell volia practicar l’idioma. Vaig procedir a explicar-li on coi és Andorra i el perquè de la seva història. Vam parlar una estona i … CHAN CHAN CHAN va arribar el que em temia… el nen fujin que plorava de camí cap a Amsterdam (de fet era un bebè de pocs mesos), seia al meu costat (amb la seva mare)… T_T !

Allò va ser un festival… el nen (es deia Bo (pronunciat Po)) plorava cada 30 minuts més o menos i com sa mare no podia dormir, aquesta s’entretenia a fer-me preguntes sobre la DS, amb la qual estava intentant matar l’estona.

Hores i hores més tard (10 en concret + 6 hores de diferència), arribàvem a Shanghai, entre plors, mitges migdiades, infinits àpats que et donaven a l’avió (barra lliure de gelats, xocolatines, fideus instantanis i beguda)… Ja érem al mític país comunista. Però eren les 9 del matí!!!!!!!!

Vam passar els controls d’immigració sense cap problema i vam trobar el meu germà, el Cerni, que ja estava currant allà. Era diumenge i li havíem fet la putada de venir-nos a recollir ^^.

Per anar a Shanghai centre, havíem de fer 40km… i què millor que fer-los amb el Maglev, un tren de levitació magnètica que agafa els 430 km/h durant uns quants segons :) . Deu minuts, i au, ja érem allà, enmig de la ciutat.

La presència de fujintaos era amenaçadorament hostil (de la mateixa manera que ho eren les seves traduccions al chinglish).

Anem a comprar el bitllet de metro (entre 2 i 4 yuans) i…. oooo! Error de windows! Fantàstic!

Finalment vam arribar a l’estació de Nanjing East (la principal avinguda “peatonal” comercial de Shanghai). Caminem 10 minuts i ja érem a l’hostal (on ens allotjàvem per poc més de 50 yuans la nit, algo com 5 euros).

El cansanci del viatge era molt notable sobre el manyo i aquest servidor… Però per sort, mr. Cerni ens havia organitzat alguna activitat perquè no ens adormissim.

Primer vam anar a fer un tomb per Shanghai, de poc més de 15 minuts, però ens vam començar a fer una idea del que trobaríem :D .

El tràfic allà és impressionant.. tant vianants, com bicis, motos, taxis i cotxes, es mouen sota un ordre complexament caòtic. És fantàstic!

A les 12, hora de dinar allà a Shanghai (nosaltres fèiem el que ens manava el jefe, ja que teniem la sensació que eren les 7 de la tarda), havíem quedat amb els fujintaos companys d’habitació que havia conegut en Cerni. El trio xinès era de Xi’an, la ciutat dels soldats de terracota, i després d’unes rialles i d’acabar-nos entre tots un paquet de gelatines de mandarina (es veu que allò els hi agrada tant allà), vam anar a jalar a un restaurant, xinès, dels de veritat.

Allà com tot estava en mandarí, ells van començar a demanar coses estranyes de les quals destaquem la medusa, el pollastre bullit, la medusa (que semblava orella de porc), el bambú o la carbassa “estranya”. Tot era força bo i entre 6 ens va sortir per 185 yuans (18,5 euros… Xina hem començava a caure bé ^^).

A la tarda, per no decaure per la son profunda del jet lag vam anar a voltar als jardins de Yu yuan. Per arribar fins allà vam agafar el bus (2 yuans/persona). El bus és podria titllar d’una experiència molt “Carmageddoniana”, sense dubte educativa.

Els jardins de Yu yuan, vulgarment denominats Oldtown, són una mena de barris pseudo-vells en les quals hi ha molt turisme, molt regateo i molts assaltants del plan “many many dvds, tshirts, bags, come with me”, als quals se’ls havia de respondre enèrgicament “Bu yao. Xie Xie” (no vull, gràcies) o “Dos y media”, frase que, sense motiu aparent, va demostrar ser igual o més eficaç que la primera.

La Jiao Jiao, en Xue i la Jiao Hei realment eren bons guies i semblaven conèixer la ciutat (tot i que en algun moment es van perdre XD… els xinos hem comprovant exhaustivament que no saben llegir mapes). Ens comunicàvem amb ells amb frases curtes en anglès: més de 10 paraules = 99% lost in translation. De fet la Jiao Jiao el parlava i l’entenia, la Jiao Hei l’entenia i el Xue es comunicava amb un diccionari xino mandarino – anglès del seu mòbil :) . A Xina es parla MOLT poc l’anglès.

Dels jardins, vam anar caminant fins al Bund, al costat del riu Huangpu i més tard vam anar cap a Nanjing de nou.

Eren les 18.30 -> hora de sopar.

Els fujintaos de Xi’an tenien molt pressa perquè a les 20h començava la cerimònia de clausura dels jocs olímpics de Beijing i si algo es pot dir del poble xinès, és que són força patriòtics.

El sopar va ser igual de curiós que el dinar: ous “podrits” (tractats amb algo raro que fa que agafin colors i textures sumament obscures) (delicatessen de Shanghai)(aquests ous ens van impactar molt sensiblement als 3 estrangers, no crec que ho arribem a oblidar mai), arrel de Lotus amb sucre, porc picant (els fujins no fan gens de broma amb el picant), sopa tipo “escudella” xinesa, entre d’altres.

Allà també vam descobrir que la cervesa Xinesa no té massa graduació i que per aquest motiu la gent beu bastant.

A la Xina i a molts llocs d’Àsia se sol compartir el menjar, és a dir, tot el que es demana es fica al centre de la taula (com més gent, més plats hi ha a la taula per a compartir) i cadascú va picant de cada plat amb els bastonets.

A les 20h, puntuals com un raig vam marxar a veure la clausura. En aquells moments el Cralos va desertar i va “retirar-se a sus aposentos” mentre que jo vaig aprofitar per fer una sèrie de fotografies nocturnes del carrer de l’hostal… La cerimònia era excessivament dura per als viatgers cansats. Tot i així, no vaig tardar en fer figa i vaig llençar-me cap al somni etern del jet lag. Lo bo encara estava per començar.

P.S: Us deixo queixar-vos si creieu que els posts són massa llargs :D.
P.S: Tu Cerni tens prohibit fer-ho. ^^!
P.S: Abans de que ho pregunteu… No! No vam menjar carn de gos! (tot i que, almenys jo, en tenia ganes).
P.S: Ara per ara només puc actualitzar amb les fotos que vaig fer jo :(…